Moltes vegades he intentat explicar el procés de pintar un quadre però, encara avui, després de tants anys, se'm fa difícil. Primer potser és el motiu: un cel vist en sortir al carrer un dia qualsevol, un home passejant a la vora del mar, un peix amb les ganyes sangonoses... Però no és fins que aquest món extern es fon amb el meu paisatge interior, que sento ganes de pintar-lo. I llavors comença la gran aventura, perquè pintar és fer un salt al buit, plantejar-se a cada nou quadre els vells problemes de la pintura i, amb les modestes eines de l'ofici, sense la seguretat de les solucions de moda, aprendre a resoldre'l amb una formulació pròpia. Malgrat tot, però, penso sincerament que l'espectador no li cal saber res d'això, només li cal mirar, ja que aquesta mirada és el punt final del procés.
Actualment és difícil que la gent entengui que hom pugui tenir necessitat de pintar una vegada més una poma o un ram de flors i per alguns la condició trivial del tema els hi amaga el fet de que al darrera hi pugui haver un pensament pictòric. Un pensament pictòric que pot ser tan important com la més agosarada del que en diem 'Vanguardies'.
