Rafael Santos Torroella
He seguit de prop la carrera d'en Miquel Vilà des del seu començament quan estava entregat al que semblava la seva vocació més immediata: les tècniques del gravat. En aquell temps, quan encara estava associat amb en Torralba, un altre gravador, fins i tot vaig arribar a col.laborar amb algun dels primorosos llibres que varen editar. Tímidament, amb aquest tarannà silenciós que el caracteritza, es va donar també a conèixer per el que més l'hi deuria anar per dins, la pintura, quan ja ho estaven fent de pressa i corrent altres pintors pertanyents a la que s'ha anomenat la generació dels 60: un Artigau, un Arranz Bravo, un Bartolozzi, un Robert Llimòs, un Gerard Sala, un Serra de Rivera... Amb el darrer, tanmateix notable gravador, compartiria una certa inclinació amb René Magritte, un rodeig necessari potser per un i altre per el que em sembla que pressentien com la meta més desitjada possible: un realisme sense ambages, que fós tan vertader en la seva presència natural com, a la vegada, en quan a recreació o resposta pròpia des de la pintura a ella mateixa.
Després em va semblar veure'l avançant en solitari, amb lentitud i tenacitat,de vegades amb dificultats però sentint-se, en la seva obstinació, cada cop més justificat interiorment per l'empeny que l'impulsava. Cada cop que l'he tornat a veure, sovint després de molt temps, m'ha sorprès descobrir en la seva pintura quelcom de nou, en el sentit de diferent, veient-lo més proper a aquella meta, sigui quina sigui, més pressentida que dibuixada davant d'ell.
Des de fa uns anys però, aproximadament des de mitjans del vuitanta, vaig començar a advertir en les seves obres un inequívoc i com sobtat fulgor que, en algun moment em sortia al pas fent-me replantejar de nou la pregunta que més d'una vegada m'havia fet: ¿com és possible que per mi, el pintor més profund que ha tingut Catalunya, Isidre Nonell, hagi quedat allà, parat en el temps com a lluentor entre les ombres, el fulgurant rastre de les seves petjades?
Sé que avui em puc fer aquesta pregunta a propòsit precisament de la pintura de Miquel Vilà perquè no és una impertinència ni una gratuïtat que pugui entorpir ni una mica el seu segur camí. A més a més, no es tracta d'assignar-li qualsevol mimètica literària. Cadascú escolleix o troba per si sol als seus millors amics i, entre els que Goethe anomenava les nostres "afinitats sel.lectives" estic segur que Vilà hi inclou a Nonell, entre moltes altres. Per exemple, jo l'he sentit parlar amb entusiasme de Corot i ho puc entendre molt bé, justament i per estrany que sembli, a partir de les seves afinitats nonellianes; està clar però que en aquest darrer cas es pot tractar d'una cosa més particular i íntima, com emanada del seu propi entorn personal.
Per parlar de Nonell se'm fa imprescindible fer-ho a partir de Francesc Pujols a qui devem les més vives i sucoses impressions sobre ell. Com quan ens diu que el que aquell va fer va ser anar de dret a la substància d'allò bell, que en l'irrepetible pensador de La Torre de les Hores era sinònim de la Vida en la plenitud de la seva saó, "oblidant-se de tot el que constitueix el classicisme perquè de la quantitat més petita possible d'aquest se'n pugui obtenir la quantitat primordial més gran, també possible, de la seva substància i fer que l'obra d'art es converteixi en essència pura, com si exprimíssim una i altra vegada la Bellesa per treure'n tot el seu suc.
Davant les obres de les tres darreres campanyes menorquines de Miquel Vilà se'm han tornat a associar els noms de Pujols i Nonell al observar com en ells apareix també això que tan gràficament ens descriu el primer com quelcom de paladejat amb creixent intensitat en els quadres del segon. I això tan en el posat i l'absort recolliment en sí mateixes de les seves gitanes, com en aquells bodegons que són essència pictòrica medul.lar pura, en el sentit que Pujols fa servir la paraula. Així, de seguida notem que en els colors d'en Miquel Vilà hi passa alguna cosa. Són molts colors, molt enters. No tant però pel matís de les seves tintes o pigments sinó per aquesta substància de la qual ens parla el filòsof de Martorell. Els colors doncs, són substancials, substantius, que existeixen de per sí, més cap a dins que a fora. No se'ns queden a la superfície d'ells mateixos que és el que els passa a aquests pintors als quals es qualifica de "coloristes". I si a algú li pogués estranyar la densitat del color del nostre pintor, ell li podria dir com ho va fer el vell Rembrandt a un client que posava objeccions d' aquest tipus a una de les seves darreres obres: "Perdoni senyor però jo sóc un pintor, no un tintorer".
D'aquí és d'on ve la corporeitat de les coses de Miquel Vilà. Més que de les formes en sí mateixes prové del pes específic dels colors. D'una manera similar es pot notar el mateix en la carnositat càlida de les seves flors i llegums. També en la tersa closca d'un cranc o en una arengada. L'òxid de cadmi i l'ocre entre els verds i blaus metàl.lics tan propers als de Nonell. Fins i tot en una petita marina "El dic flotant, Barcelona". Es pot veure en aquesta darrera pintura com aquesta substantivitat que he esmentat abans arriba a la mateixa aigua, donant-li un batec, una mena d'animació interna que es confon amb la seva paradoxal detinguda imminència d'onada movent-se cap a la platja.
En general, en els bodegons d' en Vilà les coses tendeixen com en les de Nonell a anar pel seu compte. Això és contradictori a la tendència d' amuntegar, tan característica de l'utilitarisme humà.
D'aquesta forma, les coses es converteixen en protagonistes fins i tot vers elles mateixes la qual cosa els confereix eventualment un significat més profund. Això vol dir que en M. Vilà els hi afegeix una mica de sublimitud però a la vegada de patiment: ja no quedaran resignades a aquesta passivitat, a aquesta fixació o immobilitzada serenitat agònica que és l' última extremitud de la vida. Aïllades però no "aturades", estan encara en actiu, recorregudes per subtils tensions que es dirien íntimes, com en tot ésser viu. La composició que s' anomena "Safata i cadira en un interior" és potser la més aconseguida entre les darreres obres que conec d' en Miquel Vilà. En aquest quadre l' enunciat es fa com el dels protagonistes dins d' una escenografia, on cadascú estigués representant el paper que com a actors els correspon.
Si s' afegeix a tot això la funció que desenvolupa l'espai en el nostre pintor, el mateix en el seus interiors que en els seus paisatges, s'obtindrà un element més, molt significatiu, de la sorprenent animació, a vegades amb un punt de larvat dramatisme, que caracteritza les seves obres més recents. En aquestes, l'espai sol estar circumscrit per uns plans que no són els de la horitzontalitat i la verticalitat habituals, sinó que impliquen alguna cosa diferent: com una mena d'ansietat inexplicable, tanmateix en estat d' imminència cap a un misteri davant de les portes del qual se'ns abandona, més captivats que indecisos. No és estrany que el terra, -aquí també una mica a la manera de Nonell-, assumeixi en aquestes obres del darrer Vilà una importància ambiental més gran que la propia atmosfera i l'aire. En certa manera és com si conspirés, no contra ells sinó amb els, encara que per encaminar-los millor cap a
aquesta repetida substantivitat que, com molt bé varen saber els antics primitius dels quals tant han après des de Cèzanne els primitius moderns, l' aire i l'atmosfera a poc que se'ls deixi sempre estaran disposats a robar-li.
Rafael Santos Torroella
