Miquel Vilà neix a Barcelona, 1940. Estudia a L' Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i en el Conservatori de les Arts del Llibre a Barcelona. La seva obra figura en el Museu d'Art Modern de Nova York, els Museus d' Art Contemporani de Madrid i Sevilla i en el Museu de Sofia a Bulgaria. La seva obra està representada en les col.leccions del Banc de Sabadell, la Fundació "La Caixa", la Biblioteca Nacional de Catalunya, la Biblioteca Nacional de Madrid, la Fundació Pere Vergés, la Fundació Vila Casas, la Col.lecció Bassat d'Art Contemporani de Mataró o l'Ajuntament de Barcelona entre altres.
Viu i treballa a Barcelona i Menorca.
Miquel Vilà (Barcelona, 1940) duu al llenç la Menorca més íntima. El pintor català –casat amb una menorquina– respira a l'oli el súmmum natural d'una Illa que viu durant les seves estades temporals.
La prestigiosa Sala Parés del carrer Petritxol de Barcelona acull fins el proper dia 26 la mostra "Menorca a l'hivern", una obra produïda en els darrers dos anys que posa en evidència la compenetració de l'autor amb el paisatge illenc, que no pinta de manera mimètica, sinó destil·lant-ne l'essència a través del seu personal llenguatge pictòric.
Vilà treballa per damunt de tot en la pintura mateixa. Una pintura amb la que construeix una atmosfera plena de màgia, de solitud, i a vegades de malenconia, que li es característica. Els símbols i les emocions són elements propis de la seva producció. En aquest sentit, el pintor exhibeix quadres amb paisatges de sa Mesquida o es Grau des de la perspectiva dels seus ulls per oferir una mirada diferent de la realitat.
Vilà comença la seva trajectòria en el món del gravat, que encara cultiva. El seu perfil ha estat sempre el d'un artista independent, que no s'ha deixat arrossegar pels corrents "oficials" de cada moment. Avui és reconegut com un dels valors més rellevants de la figuració catalana contemporània.
DIARI DE MENORCA 03/04/11
L' ESTUDI
L'estudi del carrer Tres Llits (Documental TV3)
ELOGI DE L'ERROR
El títol 'Elogi de l’error', que en una primera lectura pot semblar equívoc o negatiu, vol expressar justament el contrari. De fet, és un elogi a la llibertat del pintor quan s’aventura a fer la seva feina malgrat el risc d’equivocar-se a cada passa que fa, a cada pinzellada, perquè anar sobre segur, sense sobresalts, tenir planificat el començament i el final d’un quadre, és limitar-se a fer pintura decorativa, molta de la qual, malauradament, trobem en les nostres avantguardes actuals.
De molt jove, aprengué l’ofici de tipògraf a la impremta que el seu pare tenia al carrer dels Tres Llits de Barcelona. L’any 1957 inicià classes de dibuix i pintura amb el pintor Jesús Gallego i Marquina i més tard estudià al Conservatori de les Arts del Llibre, al mateix temps que es matriculava a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, on conegué els amics que esdevindran els seus companys d’ofici al llarg de la seva vida.
L’any 1961, amb el pintor i gravador mexicà Juan José Torralba, creà l’editorial Chapultepec, on editaren carpetes de gravats i llibres il·lustrats (La luna nueva i Regalo de amante, de Rabindranāth Tagore, 1962). Paral·lelament, també muntaren un taller d’estampació, on estamparen obra pròpia i també de diversos pintors: Clavé, Tàpies, Ponç, Castillo, Montserrat Gudiol, Corberó, Hernández Pijuan, Arranz-Bravo, Roser Bru i Argimon, entre d’altres. L’any 1966 dissolgueren l’editorial i tancaren el taller.
A partir d’aquesta data, per bé que continuà gravant, Miquel Vilà inicià la seva etapa pictòrica. Dos anys més tard, exposà individualment a les galeries Ianua de Barcelona i Pecanins de Mèxic DC. Durant els anys setanta formà part dels artistes de la Galeria Adrià de Barcelona, on exposà individualment els anys 1973, 1975 i 1978. Des de l’any 1984 fins al 1990 impartí classes de tipografia i dibuix al Conservatori de les Arts del Llibre. A partir de l’any 1990, quan deixà les classes, es dedicà exclusivament a gravar i pintar.
El seu estil pictòric es consolidà a mitjan dècada de 1970. Si bé les obres exposades a la Galeria Adrià denotaven certes influències surrealistes, ben aviat prescindí de qualsevol isme per assolir un lirisme del tot personal. Miquel Vilà ha entès els grans mestres i sap que la pintura és misteri. Els interiors silents, buits de figures, la malenconia de les fàbriques desaparegudes del Poblenou barceloní o dels paisatges de Menorca, les seves lluminoses natures mortes, els retrats i actualment les seves biblioteques impossibles denoten una depuració pictòrica absoluta, lluny de qualsevol etiqueta.
ENCICLOPÈDIA DE CATALUNYA
Estudia s l'Escola SUperior de Bellas Arts de Sant Jordi i al Conservatori de les Arts del Llibre de Barcelona i, juntament amb Jodep Vives, pertany al nucli d'artistes figuratius que ha realitzat una pintura allunyada de les línies tradicionals.
Els primers anys traballa molt el gravat, gairebé com activitat única fins 1968, i entre 1961 i 1966 exerceix d'editor d'estampes i llibres il.lustrats.
El seu arrelament a l'illa es produeix a partir dels anys setanta, quan hi comença a exposar, a estiuejar i es casa amb una menorquina, amb la qual cosa paassa llargues temporades a Menorca.
Els temes menorquins més treballats són els paisatges i les composicions d'interiors amb natures mortes i finestres. Un dels elements del llenguatge de Vilà és la preocupació per representar els objectes amb molta consistència i amb una gran precisió visual. Aquesta precisió fa que la composició sigui molt acurada, al mateix temps que els elements que li agrada representar es repeteixin i, a vegades, es dupliquin. Així mateix, la incidència de la llum en els objectes amb un traç ferm i un color molt dens crea espais i atmosferes molt peculiars. La ténica que més empra és l'oli sobre tela, fusta o cartró.
Una característica que defineix l'obra de Vilà és el silenci de les composicions: no hi apareix la tıgura humana, són els objectes, el paisatger les habı-tacions els símbols que componen el món pictoric; la incidència de l'home és circumstancial. Sembla que juga amb el pas del temps: d'una banda, els elements fan la impressió que són permanents i, d'una altra, evoquen un moviment.
En una primera etapa, fins a 1974, les obres tenen un Iligam amb la pintura surrealista, especialment amb la plastica de Magritte i Dalí, i a partir de l'any 1975 crea uns espais solitaris, que evoquen la solitud de l'home, en què s'aixequen construccions amb elements geomètrics i amb uns colors vius, especialment el vermell i el blau. Com diu Fontbona, "des del 1974 la pintura de Vilà es despulla, s'essencialitza, el que no vol dir en absolut que s'esquematitzi o que es simplifiqui" (Fontbona, E.,2004: XIII).
Altres composicions són les vistes de ciutats solitàries o bé perspectives industrials amb una certa melangia amb una llum crepuscular i dramática que recorda l'univers pictoric dels pintors italians De Pisis, Sironi i Morandi. També conrea les vistes d'habitacions amb interiors angulars i amb perspectives múltiples que creen un espai irreal, que sembla que sura, molt proper a les obres de Giorgio de Chirico.
També pinta habitacions amb finestres i balconades que se solucionen mitjançant el contrast entre l'espai exterior i l'interior. Dins d'aquestes sèries destaquen les natures mortes amb un fons de la mar o bé en un interior, natures en les quals situa els objectes molt ben il.luminats.
La seva obra es pot trobar als museus d'art contemporani de Madrid i Sevilla, al Museu de Sofia (Bulgària) i al Museu d'Art Modern de Nova York. Així matelx, és present a les col leccions del Banc de Sabadell, Fundació "La Caixa" Biblioteca de Catalunya i Biblioteca Nacional de Madrid.
Ha obtingut diferents premis de pintura i gravat -a Menorca, l'any 1968, va rebre el primer premi de gravat del Saló de Primavera de Maó- i hi ha realitzat diferents mostres individuals i col.lectives.
ENCICLOPÈDIA DE MENORCA
Miquel Vilà amb els pintors Josep Vives Campomar i Xavier Serra de Llimona (Enciclopèdia de Menorca)
